Che, el argentino.

Aquesta pel·lícula com bé deduïu tracta sobre la vida d'Ernesto Guevara, i no com pensaven altres sobre la trajectòria de "El burrito" Ortega pel València C.F. La pel·lícula és la primera part de l'obra del director Del Toro sobre la vida d'aquest home símbol la revolució.

També crec que no fa falta que diga que ahir vaig anar a vore-la, ja que seria, si no almenys curiós parlar d'una pel·lícula que no he vist.

Doncs si, ahir com a bon revolucionari que sóc vaig anar al típic multicinema situat dins d'un centre comercial. Allí vaig poder observar amb expectació durant les 2 hores una part de la vida del revolucionari més famós del món. Tenia prou ganes de vore-la, ja que sentia una gran curiositat sobre quin tractament i amb quina imatge es representaria als líders de la Revolució Cubana, ja que en altres films que he vist pareixien gent sense ànima ni cor.

En aquest aspecte crec que en aquesta primera part ixen bastant ben parats els propulsors del moviment d'alliberació nacional cubana. Però realment on es vorà una crítica, si hi ha una crítica, a la revolució crec que serà més en la segona part, ja que si més no la majoria creguem que la revolució i la lluita armada estava més o menys justificada, però en canvi sobre la utilització del poder una vegada s’adquireix ja hi ha més crítiques i discrepàncies.

Bufen vents de llibertat

L'estiu és una bona època per a una bona part dels habitants de les nostres terres, entre ells els estudiants és un sector que gaudeix bastant l'estiu. Però si amb alguna cosa estem tots d'acord és que totes les coses tenen un final, i l'estiu no queda absent d'aquest principi universal. Al nostre poble el final de l'estiu és un poc característic, però la cosa encara canvia més si eres dels que quan et pregunten quina és la teua professió contestes preocupadament; "estudiant", ja que en els temps que corren mai ens queda del tot clar si ser estudiant és una professió o una vocació.

Doncs si, el final de l'estiu al nostre menut però famós poble ve marcat per la depressió "postfestes", la qual es suma a la depressió "exàmens setembre". Però a Beniarbeig està comprovat que som molt forts, per dir-ho d'alguna manera som la Galia de la Marina Alta, ja que no tant sols aquestes depressions no han acabat amb nosaltres sinó que any rere any repetim (de festes, i d’exàmens també jajaja).

Una de les coses que ens fa agafar amb ganes aquesta empresa, la qual sabem tots ben certament que acabarà amb un important descens anímic, és la preparació de Festes. Per als aborígens beniarbegins és una espècie de ritual, tots muntant càbiles, cadafals, escenaris, senyals amunt i avall,... i com no l'engalanament dels carrers i avingudes amb llums i banderes. L'engalanament urbà més que necessari jo diria que és imprescindible, perquè en aquests extraordinaris 10 dies el poble canvia molt, ve gent que durant l'any no està entre nosaltres, els horaris de menjar i beure canvien, els llocs de menjar,... en fi, l'estètica urbana ha de reflectir aquesta situació d'alegria i fraternitat col·lectiva a la que intentem arribar encara que siga uns dies a l'any.

Per això l'ajuntament el qual és el màxim predicador de la fraternitat local engalana els carrers amb la intenció de que no hi hagi discussions i que tots estiguen contents, això es materialitza com he dit abans amb il·luminació i farcir el carrers de banderes. Pel que fa a la part lumínica cada any van millorant poc a poc fins al punt de que aquest any ja no sols s’il·luminaran els carrers més cèntrics, sinó que als carrers més perifèrics també estarem en festes. La part banderística és un poc més complexa, ja que les banderes oficials que col·loca l’administració pública local es claven amb un ferros subjectadors que es troben perpètuament durant tot l'any a les façanes de les cases (veure imatge). El problema és que quan es van posar aquest subjectadors el Mur de Berlín estava en projecte, i com és lògic i fàcil d'entendre la situació urbanística ha canviat un poc, on hi havia un barranc ara hi ha un bell passeig, on vivien uns grans i vells garrofers ara hi ha un carrer, on abans es collien taronges ara viu gent,... Però aquest estaticisme banderístic no només ens ajuda a diferenciar per les banderes quines son les cases on vivien els musulmans abans de la seva expulsió, sinó aprofita per a conscienciar-nos de la necessitat d'utilitzar protector solar factor 3.000, ja que les banderes són una bona mostra del potencial destructiu de l'astre al qual voltem ininterrompudament, aquestes banderes poden ser classificades per segles depenent del seu grau de decoloració, d'aquesta manera el grana de la bandera municipal es queda de color ocre i les estanqueres tan estimades pels espanyolistes i botiflers, amb la decoloració del groc central, es converteixen als colors austríacs, la natura és molt sabuda. Però les forces de la mare natura encara van més enllà, i fa que bufe el vent per tal d’enrotllar les blaveres de forma que pareixen quadribarrades. Definitivament quan arriben Festes bufen vents de llibertat.

Classisme disfressat d'agraiment.

A Beniarbeig, des del famós i inoblidable 12 d'octubre de 2007 ja no ens sorprenem de res, i si a aquesta indiferència li sumem un poc de menfotisme valencià, una crisi culpa de ZP i els immigrants, i per finalitzar una demostració de l’efectivitat de les nostres forces armades, ens queda una condició perfecta per a pedrer el nord.

Una mostra d'aquesta al·lucinació col·lectiva és el berenar que el M.I. ha regalat als militars que han vingut a emportar-se el pont per on el qual durant mesos em pogut passar des d'una ribera a l'altra de riu.

Jo em pregunte: Si els polítics tant ens diuen i rediuen que tots som iguals, que totes les faenes són iguals,.. per que recompensen i ressalten unes faenes i altres no?

Els "milicos" salmantins que han posat el pont han fet la seua faena, i cobraran la seva nòmina final de mes, al igual que el cambrer del bar o la metgessa de l'hospital. I que jo conega, quan mon pare acaba la faena no li preparen cap picadeta ni la policia local fa bando pel poble convidant a la gent a que vaja a vore'l a la plaça. Amb aquesta actiutud el M.I. ens envia un clar missatge, hi ha faenes de primera i de segona, i hem d'estar eternament agraïts a l'estament militar per la seva grandiosa labor de protecció i salvació cap al pobre "poblutxo" de currantes que acudeixen obedientment a observar com desfilen els valents i uniformats herois de la pàtria.

Un clar exemple d'aquest divisió laboral classista, és que ens sorprendria a totes i tots que sentirem un bando de la policia local anunciant que a les 19:00h acudirem tots a la plaça per a acomiadar als obrers que han construït la rodona de l'encreuament de la carretera Beniarbeig-Pedreguer, Ondara-Benidoleig. I que tots els estaments locals es mudaren de dissabte per a anar a acomiadar-los,.. surrealista, no?

Conclusió: Hi ha faenes de primea i de segona.

Fa 20 anys que podia dir, que d'ací 20 anys farè 20 anys.

Tinc 20 anys, si, exactament, ahir en tenia 19 i hui ja vaig camí de la trentena. Hi ha que vore com passa el temps, en qüestió de segons passes de ser un incomprès "teenager" a plantar-te amb un 2 i un 0 com una catedral que no t'abandonen ja per a tota la vida. Però a mi m'agrada veure la part positiva de les coses, per això per compte de martiritzar-me pensant amb aquest canvi de dècada preferisc pensar amb la forma amb la que he superat els quatre lustres de vida, ja que per a mi a estat un esdeveniment inesperat, sorprenent, envoltat de la gent a la qui aprecie i damunt en la meua pròpia casa; que més es pot demanar??!! Doncs això, amb aquesta descripció que us he fet crec que si us dic que em van preparar una festa sorpresa no vos sorprendré massa.

Pot ser alguns de vosaltres estigueu acostumats a les festes sorpreses, però jo no, per a res, és la primera volta que sóc el sorprès i no el qui sorprèn. A més m'ha vingut un any amb el qual no tenia intenció de celebrar massa cosa. Durant dies he sigut víctima de mentires piadoses per part d'amics i familiars, i jo ignorant-ho completament tot, fins que vaig entrar a ma casa i em vaig anar a mirar arrossegat per una força estranya a la porta de la cotxera, en eixe moment el cor se'm va parar i em vaig sentir com Jim Carrey en "El show de Truman".

Per a acabar de fer que aquest cap de setmana saiga catalogada d'"inoblidable" en la meua història personal, el dissabte varem anar a vore el concert d'Extremoduro a Mutxamel, qui sàpiga el que significa Extremoduro pot imaginar-se el grau d'importància que han tingut aquests dos dies per a la meua curta, però cada vegada més llarga, vida.

Per finalitzar, només vull agraïr-vos molt el detall a totes i tots les i els que estaveu a la cotxera, i especialment a la meua germaneta i els meus pares. Moltes gràcies!!!!!!!!!!!!!

Una cançoneta i ens en anem.

Durant els tres mesos d'estiu que vivim anualment a la Marina Alta, i supose que a la resta de comarques també durarà l'estiu més o menys paregut, fem coses que degut a un cúmul de factors decisoris que només conflueixen en aquest calorós segment temporal. Aquests factors són la temperatura, les festes als pobles, poca faena durant tota la setmana(uns més que altres),... tot això propicia que independentment del dia de la setmana que sigui podem "pendonejar" per les festes de les pedanies que envolten Beniarbeig a la recerca d'una orquestra que ens alegre un poc les orelles, una barra que ens alegre la gola i xiques que ens alegren la vista. Tots aquests plaers que poden fer de qualsevol nit una estona inoblidable només conflueixen en les úniques i màgiques nits d'estiu mediterrànies.

A mi, com a persona que li agrada viure el dia (i la nit) no puc escapar de totes aquestes temptacions i per això durant aquesta setmana he anat, com altra molta gent, a les orquestretes que roden poble per poble en aquests mesos. Entre tota aquesta gent que es reuneix festivament davant dels artistes musicals es poden englobar entre dos tipus diferents de gent:

1. Homo Autoctunus: Els típics que van a l’orquestra perquè són festes al seu poble i no hi ha res millor.
2. Homo Orquestrus: Els típics que independentment de la seua població d'origen acudeixen ceremoniosament a qualsevol orquestra i/o concert i/o discomòbil(sempre que no siga de xungos).

Alguns dels meus pocs amics i jo ens solem englobar dins del segon grup, i per això hem creat una experiència, de la qual hem après coses tan importants i valuoses com que no es deu anar amb xancletes a les orquestres, s'ha d’entrar amb el got mig buit a l'orquestra, les bones cançons són les del final,... Per a adquirir tota aquesta sèrie de coneixements hem pagat un preu econòmic, com el carburant (per a la moto/cotxe i per a nosaltres), la neteja de la roba(sobretot les sabates),... però a més hem hagut de pagar un preu humà, ja que el fetge ha pagat un preu molt elevat, el qual li agraïm públicament, Moltes gràcies!!!

Però com en tot també hi ha una part positiva que és la que ens ajuda a traslladar-nos des del Baret de Bus a lloc on l’orquestra ens demostrarà la seva qualitat. Aquesta part positiva apart dels plaers sensorials abans esmentats és la capacitat de crítica que ens ha aportat l'experiència. Per això orquestrivament parlant aquesta no ha estat una bona setmana, ja que encara que hem pogut anar a 4 orquestres en més o menys una setmana, aquestes en general ens han deixat un poc despagats, sobretot per la última part de les orquestres d'Ondara. En algunes d'elles no s'han pogut escoltar ni Barricada, Reincidentes, Extremoduro, Rosendo,... a més de la interpretació algunes vegades bastant millorable dels típics temes d'Ska-P i Mago de Oz. De les orquestres avaluades: "Límite", "Vértigo", "Sombras" i "Cherokee", la única que aprova amb bona nota és aquesta última, la única que aprova les tres normes indispensables que són necessàries per rebre el títol de bona orquestra.

1. Progressió coherent entre els diferents gèneres musicals.
2. Activitat festera dalt l'escenari per tal de contagiar al fidel personal.
3. Un final roquer i potent, és dir, un bon final.

Amb això i que encara queda prou d'estiu per davant conserve l'esperança de poder veure més d'una actuació "com Déu mana".

Salutacions a totes les persones que han fet possible està barbaritat de paraules sense significat producte dels litres de beguda "isotònica", al Piti, Diego Armando, al català, a la "cumpleanyera" d'aquesta setmana, a PutxeroMan, a Vodkambllima, a Fibra,... i especialment a Sheila i Socogon.


P.D.: La Tribu és meua.

Presentació i inaguració.

Salutacions a totes i tots, avui dia de Sant Jaume és un dia assenyalat, ja que inagure el meu blog. Ho faig amb aquesta imatge parcial de la Marina Alta on podem observar el poble de Beniarbeig i altres poblacions de menor categoria que formen part de l’àrea metropolitana beniarbegina. Com molt bé supose que heu deduït, l'elecció d'aquesta imatge com a mostra gràfica d’identificació personal no ha estat arbitrària; és el meu poble, com de segur heu arribat a pensar les ments més despertes i avançades en un esforç de deducció. Correcte!!! Aquest és el meu poble, on dorm, menge, xarre, critíque, respire, bec,...

El meu nom és Sangonereta i com he dit abans habite ens aquests territoris travesstas pel meridià de Greenwich entre la ribera del famós riu Girona i la llegendària serra de Segària la rica.

Doncs res, pels poders que m'autconcedeisc declare oficialment inagurat el blog. A partir d'ara i poc a poc aniré publicant noves cosetes, i si esteu molt avorrits i no fan res a la TV també podeu posar algun comentari(encara que siga només per quedar bé).

Feliç any nou!!!!